La majoria d’Arestes Brucs són vies modestes en quan a llargada però nobles i autèntiques en quan a concepció; solejades cares sud que amb una inclinació amable ens permeten gaudir d’una escalada d’allò més clàssica, on el que impera és la lògica de saber trobar el camí natural fins al cim. L’Aresta Brucs del Dumbo…
La Còmix, injustament oblidada (potser per una ressenya que no la deixa gaire bé a la guia de Montserrat Sud) bé es mereix una segona oportunitat. La via mai serà una clàssica, però la marca Ballart ens assegura un mínim de qualitat en aquest amuntegament anàrquic d’esperons que és el Serrat dels Monjos. Una primera…
El bucòlic Malanyeu sempre ens rep agraït, oferint-nos la calidesa de la seva roca tant particular, encara que sigui per fer una via amb tant poca substància com la Badalona. Només destacar el primer llarg, amb una secció central prou tècnica i mantinguda, que ens demanarà certa col·locació. La resta és pura excusa per arribar…
La Prenyada és una de les quatre grans de Sant Benet -juntament amb l’Elefant, La Mòmia i La Panxa del Bisbe- i probablement una de les agulles amb geometria més complexa i variada de Montserrat. Amb un vessant nord amb rutes tant exquisides com “L’Esperó Màgic” o la “Cerdà-Pokorski” hi destaca pel vessant contrari la…
Encarada al sud i a raser dels vents dominants la Paret de la Codolosa és el darrer recurs quan el fred no ens deixa escalar a cap altra banda del Serrat. El seu aspecte poc engrescador amaga però, un grapat de Aproximació: Anant amb cotxe cap a les coves de Salnitre (Collbató) deixem el vehicle…
Tornar al Montroig sempre és un goig per l’ànima. Un lloc especial, on la calidesa dels seus colors i la tranquil·litat de l’entorn ens fan gaudir de l’escalada d’una manera diferent, sempre sota l’atenta mirada dels voltors. La modesta alçada de les seves parets no és un impediment per fruir d’escalades de tall clàssic i…
Una bona proposta per apropar-nos a aquest bucòlic racó del Montsec és anar a fer una visita a la “Guineu Lliure”. Oberta en solitari i amb molt bon criteri, aquest encertat itinerari ens regala quasi 200 metres d’allò més variats, sobre bona roca (excepte algun petit tram aquí i allà) i amb passatges de primera…
Escalada sense cap mena de substància que ens deixa del tot indiferents. Només recomanable si tenim ganes d’ascendir l’agulla o bé per aquells que s’inicien com a primers de corda, trobant una ascensió fàcil i segura per anar agafant confiança amb la corda per sota.
Trescadors incasables del massís, els germans Masó encerten amb aquest original itinerari que guanya la Roca de Sant Cugat pel seu vessant est, ascendint primer, per l’estrambòtica Agulla del Patchwork. La via és divideix en dues parts: Un primer llarg per coronar l’agulla adossada, amb roca discreta però amb regust clàssic; i dos llargs més…
La Presidenta és una de les agulles més intrigants del Serrat, amagada al mig del bosc i difícil d’observar, posseïx un dels vessants sud més contundents de La Plantació. De les tres vies que s’atreveixen amb l’arrogància d’aquest pany la Jerónimo és la més assequible, però no per això perd interès. Dues tirades sobre roca…
Pujar dalt del Barretet i relaxar-nos mentre ens delectem amb una de les millors panoràmiques de la zona del Sentinella justifiquen per sí mateix la llarga aproximació; i si a això hi afegim una roca de primera qualitat i un itinerari curt però divertit ja tenim excusa per arribar-nos a aquesta original agulla amb forma…
Rabassuda i d’aspecte obès els Estalvis del Porró és una modesta agulla, que amaga però, un rocam de primera. En Joan Vidal, coautor de la recentment publicada guia de La Plantació i expert coneixedor de la zona, endevina, juntament amb en German Torrijos i en Martí Jubany a trobar una línia prou interessant i directa,…
L‘any 1978 en J.Vidal fent cordada amb en J.Murciano enceten amb aquesta via les obertures a la Roca Alta. Dedicada a la memòria d’en Joan Enric Farreny, la via va a buscar el diedre més evident de la Roca Alta, seguint la lògica més clàssica al peu de la lletra. Atlètica i mantinguda, amb el…
Massa aprop de la Tarantel·la en tot moment, la Mickey Mouse, s’hi intenta allunyar, allunyat-se també del que és lògic… Perquè la roca no et porta per on va la M.M. et porta cap a la Tarantel·la i aquesta ja hi és… Només els dos primers llargs es salven de la crema i des d’allí…
La Tarantel·la va ser la primera via de la Roca Gris, quasi de manera simultània a l’Esparraguera, guanyant-li la partida en una ràpida i audaç obertura per part del Koki Gassiot i l’Armand Ballart (fet que explica perquè el darrer llarg de l’Esparraguera es troba des-equipat). La via, de tall clàssic, busca descaradament enfilar-se per…
Aquesta combinació és sens dubte una de les vies més repetides a Malanyeu. Les raons? Mantinguda de dalt a baix en un grau força agradable, rocam de primera i sobretot un equipament més que generós… Motius suficients per apropar-nos a gaudir d’aquest calcari tant especial, torrant-nos al sol mentre deixem l’aventura a peu de via.
L‘any 91 en Koki Gassiot i l’Armand Ballart van donar el tret de sortida a l’obertura d’itineraris en aquest racó del Serrat amb la Picnic. Seguint la lògica al peu de la lletra, la via va enllaçant una serie de diedres assolint un recorregut elegant i de dificultat moderada. Només un pas aïllat a la…
Elegant via, situada a l’extrem oriental de la Serra de Sant Joan, just sobre el nucli de Montanissell, amb una primera tirada prou intensa i obligada i un segon llarg amb roca de la bona de veritat. El nom fa referència a les cintes que calen per repetir-la, no obstant, nosaltres ho amanim amb un…
De vegades hi ha línies que resten incomprensiblement verges fins que algú encerta a trobar la lògica d’un traçat que després ens resulta tant evident. És el que han fet els germans Masó amb aquesta bonica Aresta Brucs, estranyament oblidada, potser per trobar-se a un dels racons menys visitats del massís. La via consta de…
Aquesta descomunal Aresta Brucs, que passa per ser una de les escalades amb més metres del sud montserratí, evoluciona per un seguit d’agulles adossades que conformen la cara sud del Pollegó Oest. Llarga i inevitablement discontinua degut a la morfologia del vessant, l’Aresta Ribas, resulta una via variada i amb trams que la fan prou…
La Paret del Pont és l’aneguet lleig de Sant Llorenç; deixada de banda, amb una alçada modesta i un aspecte poc engrescador. No obstant, amaga algun itinerari que prou paga la pena, com la Normal o la Integral Pim-Pam, que ens poden servir per acabar d’arrodonir la jornada d’escalada. Aquesta darrera, aprofita la via Tita-Pon,…
La Tàrrega és la via degana de la Roca del Arcs. De tall 100% clàssic, va guanyant metres buscant el terreny més accessible de la forma més elegant possible. La via resta des-equipada i és un bon terreny de joc per practicar l’auto-protecció, sempre amb unes dificultats molt raonables. Per tal de repetir-la caldrà dur…
Distreta via, sense gaires pretensions, amb uns bons segon i quart llargs, pràcticament equipada però on pot anar bé dur un joc de tascons o friends petits per reforçar certs punt on les assegurances allunyen. La roca la trobem bona o molt bona en general, tot i que en algun tram, com a l’inici de…
El nucli abandonat de Rúbies bé val una visita; enclavat a la falda occidental de Lo Peladet, conta amb una bona perspectiva cap a l’oest, que s’eixampla 360 graus quan arribem al cim de la cinglera: des del Turbón i les Maladetes, fins al Port del Compte i el Cadí. La via que ens duu…
L‘Esparraguera és una agradable escalada que, enllaçant una serie d’esperonets, guanya el cim de la Roca Gris pel seu vessant sud. La via, de dificultat molt moderada i poc mantinguda, compta però, amb alguns trams força elegants, com la vertical placa de la tercera tirada o darrer llarg que combina fissura i diedre d’una forma…
La Casanellas-Ludwing és la clàssica de la cara est de la Panxa. Amb un primer llarg re-equipat per ser escalat a l’estil esportiu i una segona tirada que conserva l’equipament original, ens permet en una sola via gaudir dels dos vessants de l’escalada: l’esportiu i el més clàssic. El primer llarg és preciós, una 40…
Via sense cap mena de substància que no aporta res. Un sol pas de V per enfilar-nos a la paret dóna pas a una sèrie de plaques tombades que es grimpen més que s’escalen fins arribar al capdamunt de la paret. L’única cosa salvable és la roca, d’un conglomerat excel·lent… No obstant, sempre serà millor…
La Sol Solet és la més popular i fàcil de totes les vies de la Miranda de Can Jorba. Amb una dificultat molt suau i generosament equipada, només ens caldrà agafar torn i gaudir de la roca perfecta que ens brinda aquest racó de Montserrat. Molt bona opció per iniciar-se en vies de més d’un…